Romànic

Estils de pintura; història de l'art romànic.
més informació.....

Gòtic

Estils de pintura; història de l'art gòtic.
més informació.....

Modrenisme

Estils de pintura; història de l'art modernista.
més informació.....

Introducció històrica a l'art gòtic

A partir del segle XII es comencen a donar a Europa una sèrie de canvis a nivell cultural, polític i social que acaben per originar el que coneixem com a art gòtic.

Durant aquesta època, l'economia es consolida i el sistema feudal es va perdent; es creen rutes de comerç i les ciutats es dinamitzen i van creixent per originar una nova classe social dinàmica i emprenedora: la burgesia. Són aquests burgesos, i no ja clergues i nobles, els que financen ara l'art. Així, es creen noves muralles i barris nous pels comerciants i s'enlairen edificis urbans civils com ara l'Ajuntament o palaus per als grans propietaris i burgesos; com a edificis religiosos destaca la catedral. La mentalitat de l'Església també ha canviat i s'ha fet més humana i propera, situant les seves ordres monàstiques prop dels nuclis urbans. La cultura ara és més refinada i coincideix amb l'època trobadoresca, molt unida a la música i la poesia.

En termes generals, podem dir que l'art gòtic comença a la segona meitat del segle XII i s'allarga fins el segle XV o fins i tot el segle XVI en algunes regions.

El Gòtic català i la seva pintura

El Gòtic va arribar a la Península Ibèrica i a Catalunya durant el segle XIII i es va estendre fins el XV. Durant aquesta època, i donat que les esglésies gòtiques no presentaven prou espai com per pintar-s'hi al fresc, la pintura mural pròpia del Romànic va pràcticament desaparèixer i va cedir el seu lloc a la pintura sobre fusta, és a dir, als retaules. Aquests retaules, que solien col·locar-se en els absis en temps del Romànic i en les naus o capelles laterals durant el Gòtic, es feien tot allisant la fusta i donant-li varies capes de guix, per, finalment, aplicar-hi la tècnica del tremp, realçant els colors i donant-los intensitat. Tot sovint aquests retaules podien ser també esculpits, i el fons es presentava daurat amb el sistema del "pa d'or" (làmines daurades).

Un altre tipus de pintura abundant era la pintura sobre vitralls, unes peces de vidre que s'unien amb plom i en les quals s'hi representaven escenes religioses. Aquest tipus de pintura, per donar claror i llum, afavoria una espiritualitat molt optimista.

La pintura gòtica catalana té un gran reconeixement i ha deixat una tradició molt important. Tenim, durant el segle XIII, la pintura franco-gòtica, d'influència francesa per tant i que s'inspira en els vitralls de les catedrals franceses mostrant unes línies molt marcades i unes fortes coloracions. Ja en el segle XIV, els contactes mediterranis faciliten l'entrada catalana a la influència italiana trescentista representada per les obres de Giotto per un cantó i per la pintura de Siena per un altre. Es tracta d'una pintura de gran suavitat i elegància, línies sinuoses i corbades que farien creure que estem davant d'un esculpit. Destaca l'obra del català Ferrer Bassa i, sobretot, la dels germans Pere i Jaume Serra. Així, per exemple, el retaule de Manresa de l'Esperit Sant, de Pere Serra. A mitjans de segle XIV, l'elegància italiana es contagia del realisme flamenc que exalçava les dones i les gestes cavalleresques amb escenes de gran complexitat i moviment. Lluís Borrassà, amb el retaule de Sta. Clara, i Bernat Martorell, amb el de St . Jordi, en serien dos bons exemples. No obstant això, no és fins al segle XV que la influència flamenca es fa definitiva i acaparadora. Entre els dos pols de màxima atracció mundial, Flandes i Itàlia, la Península Ibèrica s'inclina per Flandes. Si bé els motius són més de conveniència política que no pas d'interès estètic, el cert és que a partir d'aquest moment els regnes hispànics, i amb ells Catalunya, comencen a ignorar a Leonardo per admirar el flamenc Van Eyck. Així, Lluís Dalmau plasma en la seva Verge dels Consellers unes formes absolutament flamenques. Aquesta influència aviat s'adapta a la personalitat pròpia catalana fent-se més dolça, humanitzada, equilibrada i solemne, tal com es pot veure en el retaule de Sant Abdó i Sant Senén (a Terrassa), de Jaume Huguet, on la representació dels dos sants és tota una apologia de la síntesi de l'elegància, el realisme i la melangia que caracteritza la pintura hispànica.

Ja a principis del segle XVI, la pintura flamenca entra en cris,i i tant a la Península Ibèrica com a la resta d'Europa es prendrà el camí humanista que Itàlia ja ha vingut anunciant des del segle XIV.